Les taques. Relat de Tinc pipí i altres contes

tinc pipí i altres contes les taques nur costa

Hi havia taques de sang a terra. Dibuixaven un camí. Les anava seguint, perquè és el que es fa en aquests casos: quan veus gotes de sang s’ha d’esbrinar si porten a algun lloc com, per exemple, un tresor.

En el cas que continuïn i dibuixin un camí -s’ha de tenir la certesa absoluta que formen un camí- no s’ha de qüestionar si es segueix o no. Es segueix i prou. Amb la mirada i amb les passes. N’hi ha de més agosarats que s’agenollen i les toquen amb les mans mentre les van llepant amb la llengua.

Però aquell dia no portava les ulleres posades, per tant no podia assegurar-se de veure la imatge general de tot. No hi veia més enllà. Només podia veure les traces concretes a dues passes d’on estava. Més enllà d’això, podia esbrinar encertar cap a on anaven.

Potser també acabaria posant-se de genolls.

Però li va sorgir un raonament que molts remarcarien de raonable. Des que havia sortit de casa, havia tingut un destí. Tot i que només havia sortit a donar una volta, tenia una ruta marcada que havia anat improvisant tot aquest temps fins que ha arribat a seleccionar solament aquells carrers que li donen bona sensació. El seu destí era el mateix origen: el seu portal. Però ara es veia en una situació un pèl delicada. Hauria de modificar la seva ruta -el seu destí- pel simple enigma de les taques de sang?

Fer això és cosa de bojos, no?

Aleshores va creuar de vorera perquè la seva ruta ho marcava i va intentar oblidar-se del camí, a contra cor, tot i que sabia que ara tenia l’obligació d’esbrinar l’origen o el destí d’aquell possible assassinat o solament dessagnament de nas.

Quan ja s’havia oblidat del tema, se les va tornar a trobar de nou. Va tenir la sensació que les taques l’estaven perseguint. I de nou va absorbir-se en aquelles taques. Podria ser que fossin seves. Que les hagués provocat ell. O que fos un mirall del seu futur, del que acabaria passant en breus.

En breus, podia significar d’aquí a uns segons o d’aquí a uns anys. Com quan dius «quedem com amics» i ja estàs desitjant tornar-hi a follar.

El més probable és que algú s’hagués partit el nas i hagués anat caminant fins a casa seva o fins a una farmàcia o potser fins a una fruiteria per reivindicar millors condicions de l’exposició de la fruita tallada als taulells de l’exterior. Com podia ser que la tinguessin tan mal protegida, amb la mala contaminació d’una ciutat? Per no parlar del fum dels cotxes. Sembla que els venedors de fruita no l’hagin collit mai. No li tenen respecte. Ell li començava a tenir respecte al que reivindiqués això, si era aquest el cas. Res de fruita tallada a un o dos euros. Fruita premium. Preus elevats per adquirir esponges de contaminació.

Tot i que no hauria de ser sang del nas.

Potser a algú li havia vingut la regla i anava al supermercat a comprar les seves primeres compreses.

Potser li havia passat a un home de 35 anys.

Potser ell era aquest home.

O potser li rajaven els ulls a ell mateix i no s’havia adonat. Abaixa la mirada, per mirar-se els seus propis ulls i allarga la mà per tocar-se’ls però no sent que mou el braç i ara que s’hi fixa, no té peus. Veu el terra però no els seus peus. És estrany. Si hagués sabut que no tenia peus no hauria decidit donar un passeig. S’endú les mans a la cara. Tampoc té nas.

Això el comença a espantar: d’on li sortiria la sang a partir d’ara?

I s’oblida de tot el que estava fent. A on anava. Qui era. A qui estimava.

Aixeca la vista i tot està entre estrelles. És l’univers?

Potser no són estrelles.

Sembla un múscul que brilla perquè està humit. L’interior d’un múscul. Ha caminat fins a arribar en aquesta superfície sanguinolenta que resulta ser familiar però no del tot. Ell pensava que sabia on anava però potser el seu origen mai va tenir lloc perquè la seva mare va estar embarassada d’un fill que no va veure el món.

No n’estava segur del tot, d’entendre això.

Perquè un moment. Pausa.

D’on venien les taques?

Si voleu comprar el llibre, entre molts altres relats, amb Les taques inclòs, podeu fer-ho via Amazon o a través de l’editorial.