El fil: relat publicat al Diari de Tarragona

Raco literari Diari Tarragona Nur Costa El Fil Relat

Estava a la recerca d’un fil.

Un fil conductor que ho lligués tot: que unís les paraules de manera que arribessin a la causa, al cor de tot.

*

*

*

Estaves enamorat del teu pare, somiaves que ja eres ell. Que un dia et despertaries i ja viuries la seva vida d’adult, amb cara d’adult i comportament adult.

Evitaves conflictes i jo també. Però jo ja feia temps que somiava amb un fil d’or resplendent, que sortia d’algun lloc. Així que estava a l’aguait, per si de cas el veia o apareixia aviat.

Els dies passaven i alguna cosa (des)lligada dins meu, em deia que aviat seria el moment.

*

*

*

Evitaves obrir la boca. D’aquesta manera em protegies. Pensaves: «les meves paraules li faran mal. Per tant, me les guardo dins meu». Però allunya-te’n i veuràs que a qui protegies de les teves paraules no era de mi.

*

*

*

Un dia qualsevol, mentre em llevava per preparar qualsevol cosa que es prepara un cop et lleves, el vaig veure. Vaig veure el fil d’or.

Sortia de la teva boca, només una punteta. Però com que brillava tant, vaig ser capaç de veure’l.

*

*

*

Amb les puntes dels dits, el vaig agafar. I així vaig començar a estirar-lo: com una cadena, va anar sortint. Anava a estones. Ara sortia fàcil, ara no tant. Em recordava al fil que estires del tampó quan és massa gran o quan és l’últim dia de la regla i s’arrossega per les parets, com si lluités per quedar-se a dins.

A mesura que l’anava estirant, vaig adonar-me de què era. Paraules encadenades. Tot allò que no gosaves dir-me, ara ho veia amb facilitat.

I tot de sobte em decebo i em sento malament. Per- què sóc jo qui l’ha d’estirar, aquesta cadena, i em sembla injust i tant trist, que no estic segura de voler-ho explicar a ningú. Ni a mi ni a tu.

Volia que l’engolissis de nou. Que te l’empassessis i prou. Però tu no estaves aquí, estaves allà, somiant, i no volia que m’enxampessis en ple acte.

Em moro aquí i ara mateix si et veig obrir els ulls.

Penso jo, conscient, i a mitja feina de treure’l tot. Però continuo tibant. Estirava i estirava i demanava que, si us plau, ja estigués arribant al final.

Allà, a les fosques, l’únic que il·luminava era aquesta cadena de paraules. Allà, a les fosques, l’únic so que s’escoltava era el so ofegat d’aquestes paraules.

I mai vam afegir res més. Va quedar de tot menys clar.

L’única prova que en tinc, és aquest fil.

Que no te’l podré ensenyar perquè un dia, fumant, el vaig cremar. I mentre es consumia, m’explicaven els veïns, que aquell dia en van sentir les paraules córrer, com si fossin escarabats, per les parets del seu pis. El que era nostre abans.

El sol.

Em passo el matí buscant el sol pels racons de la casa. A primera hora, s’il·lumina el menjador. Després va pas- sant cap a la cuina. Que de fet formen part de la mateixa habitació. Una única sala. Les diferencio perquè cadascuna té la seva finestra. I hores més tard és el que passa: la finestra de la cuina monopolitza el sol. I és hora de prendre’s el cafè a la taula. Al migdia, si no hi ha núvols, a l’habitació. I a la tarda, ja no tinc tanta sort.

Truco al meu pare per preguntar-li què s’hi fa a la Vall de Núria.

M’ho explica però de sobte es despista amb el que la meva mare i a la meva germana feien a l’altra banda de la línia. Telèfon a l’orella, me’n fa partícip. Crec que volia compartir el moment que estaven vivint:

Tinc dues dones que estan a punt de tallar-se els dits.

I continua retransmetent més coses però jo ja no l’escolto: ja m’he distret observant la pols acumulada del prestatge de llibres que tinc davant la finestra, mentre m’estic posant les sabates.

Li toca el sol directament i penso:

1. Si els hi toca massa sol, es faran mal bé aviat.

2. La pols amb el sol, s’acumula més de pressa.

Doblement dolent. Aleshores traço un mapa mental de l’habitació: l’estanteria hauria d’estar a una cantonada on no li toqués mai la llum del sol. Hi ha cap racó que quedi protegit el seu recorregut?

Absort en aquest pensament per uns segons.

Aterro de nou, la meva família ara ja es crida a l’altra línia. No sé què diuen.

Penjo, que he quedat i ja faig tard.

D’acord, que vagi bé.

Però abans escric això en un tros de paper. M’ha quedat tot clar menys el motiu pel qual havia trucat, i he pensat que escrivint-ho trobaria el perquè de tot.

L’únic que n’extrec és que m’agrada el sol.

I amb l’encenedor, volent-ho o no, cremo aquest paper quan es pon.

Publicat el 10 de desembre de 2017 al Diari de Tarragona–molt agraïda per poder sortir-hi. Em va fer molta gràcia un error tipogràfic que vaig veure a la primera línia. Us l’ensenyo aquí a sota :)

Si voleu comprar el llibre, entre molts altres relats, amb El Fil inclòs, podeu fer-ho via Amazon o a través de l’editorial.

Error Tipografic Raco literari Diari Tarragona Nur Costa El Fil Relat