La història dels meus ulls

ICL Admiravision la historia dels meus ulls nur costa nurcosta

T’has fet mai la cirurgia?

Ara podré respondre que si.

És una d’aquelles preguntes que dóna certa importància contestar afirmativament. Demostren control de la situació. Són coses que quan dius, sembla que decideixis que et passin. Com dir que mai t’ha picat una abella.

Jo he decidit operar-me.

M’imagino donant aquesta resposta en una festa on els martinis es serveixen a l’instant. Els cambrers no els porten en safata perquè, com amb el suc de taronja, les vitamines s’escapen de pressa.

Si, i no donaria més detalls.

Els assistents em mirarien de dalt a baix intentant endevinar de què. El primer lloc on mirarien seria al nas. Seria la seva aposta inicial. Però els que em coneixen el veurien igual de gran que sempre.

Per pena i perquè encara tindria el poder de la conversa, afegiria: dels ulls.

La meitat de gent no ho entendria. En silenci es preguntarien: el color? El contorn? Són d’algú altre? Persona o d’animal?

La miopia.

Molta gent no entendrà com puc haver passat per quiròfan sense ser una necessitat bàsica. De vida o mort. Deu ser la mateixa reacció que jo tinc cada cop que veig algú que s’ha estirat la pell de la cara, se l’ha tallat, i se l’ha tornat a cosir per aparentar menys anys. Dir que fer-se vell és bonic és per a algú a qui encara li queden molts anys.

Tots els pacients, operats del que sigui, deuen pensar exactament el mateix: no saps com de difícil és viure en aquestes condicions fins que ho vius amb la teva pròpia pell.

O ulls.

És difícil ser miop. És difícil entendre fins a quin punt algú no hi pot veure.

Jo ho dramatitzo dient que si visqués a l’Antiga Grècia, m’haguessin matat de ben petita llançant-me per un precipici o hagués mort accidentalment. Ambdues ocasions sota la premissa Darwinista: només els millors sobreviuen.

És una dependència física que s’encomana als ossos. Tenia la sensació que de tant mirar cap endins, havia perdut la perspectiva del món.

Vull ser el tipus de persona que va a les festes i no s’ha de preocupar per l’hora que s’ha de canviar les lentilles per les ulleres. De les que no cal que es treguin les ulleres per fer petons.

Abans era inconscient amb els ulls. Llegia a les nits amb la llum d’una llanterna. Passava hores i hores davant l’ordenador. Els meus hàbits no canviaven. Els meus ulls ho van fer per a mi.

Als catorze em van posar ulleres. Em fascinava veure-hi tant bé i des de l’última fila, jugava amb les ulleres per veure la nitidesa de la motxilla del noi de la primera fila. Podia veure la cremallera.

Ràpidament vaig canviar a les lentilles. De fer-me cosa a tocar l’ull i passar-me vint minuts davant el mirall per entendre com col·locar-les, vaig aconseguir fer-ho a qualsevol lloc. Sense por. Me les posava en autobusos en moviment. Sota la pluja. Als pàrquings. Al final me les posava senes rentar-me les mans. Quan les ulleres es van tornar maques, me les vaig posar més. Negres de pasta. Marrons. Vermelles. Més finetes. Les que vaig perdre. Unes marrons.

La meva postura canvia. S’avança el cap. Es corba l’esquena. El nas creix per donar suport a les ulleres. Les bosses dels ulls creixen. Empal·lideixo. En definitiva, em torno com una vella.

Almenys, és el que funciona al meu cap.

Els problemes logístics augmenten quan vols fer esport. La natació està fora de la llista la tercera vegada que se t’escapa la lentilla per la succió de les ulleres de busseig. Fent ioga, les ulleres m’han sortit volant a l’altra punta de la sala. Són un perill per a mi i per als altres.

Volia mirar el món amb ulls nous. D’una manera millor. I que els altres no tinguessin por del perill que puc arribar a ser.

La cirurgia es fa en dos dies. Dimarts un ull. Dijous l’altre. El factor dels elements no altera el producte. Així és com ho fa Admiravisión, el centre oftalmològic a qui vaig confiar els meus ulls.

Com acostumo a fer amb la majoria de les decisions que prenc, no m’informo massa després d’haver-me decidit. Com menys sàpiga, millor. Des del principi el centre inspira confiança. T’ho expliquen tot. T’expliquen que l’experiència de l’operació de cada ull és diferent.

El punt en comú, és que tant bon punt vaig sortir del quiròfan, hi veia bé.

Més que bé. Porto una lentilla intra-ocular (ICL) situada a la zona central on hi ha un foradet perquè l’ull pugui respirar. O això m’imagino.

M’han fet una petita incisió a la còrnia. M’han injectat un líquid de color per crear espai entre la còrnia i l’iris, on hi han introduït la lent, enrotllada com un pergamí, i l’han desplegat amb precisió, perquè quedi just al centre. Després han xuclat el líquid de color i han tancat la incisió. Per cicatritzar posen una crema.

Recordo l’operació a trossos.

De l’esquerre, l’última part. Del dret, del principi. Per aquest ordre. I penso que és molt millor.

El primer, dia vaig arribar a la sala d’espera de cirurgia ambulatòria de la clínica Corachán. Vaig entrar al lavabo per posar-me les últimes gotes per dilatar la pupil·la esquerre. Quan vaig sortir ja em van avisar per entrar.

El meu pare ja havia marxat.

La meva mare em va acompanyar als vestidors on em vaig quedar en calces per posar-me els mitjons, la gorra i la bata. Ella me la va lligar pel darrere i em va ajudar a treure el pírcing de l’orella.

El portalliteres ens havia dit res de metall quan va tancar la porta. La mare estava nerviosa i em va fer sang al treure-me’l. Em vaig posar la gorra encara notant l’orella palpitant, calenta, i la gota de sang freda lliscant pel clatell entre els cabells.

Em vaig estirar al llit i la mare em va donar un petó i em va desitjar sort. Es va quedar les meves ulleres i no veia res.

Vaig saber que havia entrat a quiròfan perquè feia fred. El portalliteres em va embolicar bé els peus.

Degut a la meva abundant miopia, tot formava part d’una fantasia. Podia estar al Pol Nord, al passadís de congelats d’un supermercat o a la casa dels avis per Nadal, quan tenia vuit anys.

A cada persona que s’apropava i llegia la carpeta que reposava damunt la meva panxa, li deia hola. Estava desesperada per unes paraules. Per conversar. Com a molt, em contestaven l’hola, deixaven la carpeta de nou sobre la meva panxa i marxaven. No entenia res i em sentia sola, envoltada d’ignorància que em feien sentir els minuts com hores.

Em va caure una llàgrima. Vaig respirar profundament mentre em repetia a mi mateixa que era normal que estigués espantada. De debò, que no passa res. Oi?

Passaven infermeres. Una em va posar la via punxant-me a la mà en comptes del braç. A partir d’aquest moment sentia el cor bategar més fort.

Esperava. Una de les infermeres va dir que el Doctor Martín no hi era. Era el que m’operava. Ara que tenia motius per plorar no ho vaig fer i quan va venir l’anestesista a posar-me el sedatiu no li vaig dir res.

Mentre empenyien la llitera cap la sala d’operació, pensava en les maneres d’escapar que podria utilitzar si el doctor anònim que hi hauria, en comptes del Martín, no m’inspirava confiança. Marxaria corrents pel passadís, primer amb energia i ràpidament abatuda al terra per l’efecte de la medicina? Cridaria amb totes les meves forces perquè absolutament tothom abandonés el quiròfan? Em taparia els ulls amb força?

Aquesta última opció no se’m feia massa atractiva per raons aprensives.

Se suposa que tots els doctors estan qualificats. No hauria d’escapar. Però d’alguna manera, sense escoltar veus ni veure imatges, em vaig calmar perquè sabia que el doctor que tocava era allà.

Crec que em vaig adormir.

Des del meu punt de vista l’operació va durar cinc minuts.

la historia dels meus ulls icl admiravision nurcosta nur costaFinalitzada l’operació del primer ull, em tornen al vestidor i per protecció, em donen unes ulleres de sol. Són “chules”. Cobreixen tota la franja dels ulls i el meu pare cada cop que les veu, les vol prendre per sortir a córrer. Jo les utilitzo sobretot per anar per casa. Els primers dies fins i tot les utilitzo per rentar-me les dents. Per cuinar. Per menjar. Qualsevol cosa podria esquitxar.

Pel carrer és especialment divertit utilitzar-les.

La gent em tracta de manera especial i em sento com si fos una persona cega però sense tots els desavantatges.

Els venedors de la ONCE s’apropen especialment a la taula de la terrassa on sóc prenent un cafè amb la meva amiga. Pel carrer, s’aparten per deixar-me passar. Els cotxes s’aturen de manera abrupte a cinc metres del pas de zebra.

Me n’adono, barrejant-me entre la gent normal que no acostuma a veure aquestes ulleres, que més interessant mirar a les persones sense que se n’adonin de que les estàs observant. Com anar en un país estranger i parlar el teu idioma amb total llibertat.

 

Després de cada intervenció, toca la sessió amb el metge, per revisar-ne la pressió. Vaig anar a esmorzar amb la mare i vaig devorar-lo com si hagués tornat a néixer, com si m’haguessin donat una nova oportunitat per viure.

Vaig donar gràcies a Déu.

Ma mare va dir que potser exagerava i que, de totes maneres, encara em quedava l’altre.

Els doctors passen consulta en un altre edifici. La sala d’espera d’aquest t’envaeix els cinc sentits. Hi ha cadires que miren a totes les parets. Però només una és la privilegiada. La paret en qüestió projecta una pel·lícula en blanc i negre. Hi ha diversos quadres al voltant de la pantalla. Els de l’esquerra són diplomes que la majoria porten el mateix nom. I l’olor. D’ambientador o colònia. No ho sé, però és molt forta.

La pel·lícula és bona i em distreu. Va en bucle i els dies següents, quan he de tornar, me n’adono que és la mateixa i que l’enganxo al mateix moment de sempre, quan una roca cau vall avall.

Mirar la pressió de l’ull és ràpid. Em vaig posar les gotes, Vigamox i Dexafree i vam tornar cap a casa, a temps per dinar.

Per la tarda, vaig aconseguir que la mare em llegís Orlando. Va triar l’última hora de la tarda perquè sospito que no li agrada massa fer-ho. Sóc l’única lectora de casa. El tercer dia de llegir-me, em diu que té son i que no pot llegir més.

Estava tant desesperada per literatura que vaig pensar en fer un projecte d’art.

Portaria un llibre al parc amb una senyal on escriuria “No puc forçar la vista. Em dediques una estona per llegir-me?” Podria documentar quanta gent s’asseuria al meu costat i quanta estona estaria cada persona. Després els hi faria preguntes per saber si marxen aviat perquè tenen pressa, perquè s’avorreixen o perquè no els hi agrada el llibre o no l’entenen.

No ho vaig fer.

L’operació del segon ull va ser diferent. Em van avisar, però no esperava que per a mi seria pitjor. Com m’havia avisat la meva mare, encara em quedava l’altre ull.

Per l’altre també havia tornat a resar a Déu. Vam repetir el mateix procés del primer ull. Gotes de camí cap a la clínica per dilatar la pupil·la, sala d’espera, entrar al lavabo i al sortir, ens criden.

Aquest cop el pare i la mare em van dir adéu.

El portalliteres era diferent. No em va tapar els peus i quan vaig entrar al quiròfan, ja no era un lloc màgic. Eren parets, portes i cortines per tapar altres pacients que esperaven per entrar o per sortir d’allà.

Les infermeres tenien cara. I una menjava trossos de formatge com si fossin calçots, assentada davant l’ordenador.

Quan el formatge es va acabar, es va aixecar i em va posar la via. Em va punxar a la mà dreta i amb l’agulla a dins, va rebuscar la vena. Va enganxar amb esparadrap el plàstic per on entraria la via i va pressionar la pell damunt d’on era l’agulla. Em va dir aquí et sortirà un blau. Va tornar a pressionar. Au.

Van arribar dues infermeres més. Vaig escoltar els llocs on volien anar de vacances. Madrid. Edimburg. Londres. París no, que ja ho tenien massa vist i quina mandra, tu. Una es va girar i sense mirar-me als ulls em va col·locar el pulsòmetre al dit de la mà dreta. Li volia donar les gràcies, però ser el pacient, per algun motiu, em treu les ganes de parlar.

L’anestesista va venir amb el sedant. El va introduir a la via i va marxar.

Just després va venir l’infermer per portar-me al quiròfan. Ei, massa aviat. Encara no, volia dir-li. Ni de conya. Esperem-nos una mica, que això no m’ha fet efecte.

Em van col·locar a la posició correcte i ho veia i ho escoltava tot. Encara no m’havia fet efecte mentre em col·locaven alguna cosa a la boca. Mentre em tapaven la cara amb un paper. Mentre veia com unes tisores retallaven el forat per l’ull dret. Mentre col·locaven esparadrap. Mentre em deien no se què. Mentre em punxaven l’ull per introduir un líquid.

I res més. Per sort. Res més.

 

Hi veig borrós per aquí, aquest cantó, li vaig dir a la persona de l’exterior mentre alçava la mà dreta per marcar-li a quina zona no hi veia.

Això és perquè t’hem posat una cremeta, va respondre.

Del segon ull vaig sortir abatuda. Esgotada. No em feia mal res però cada moviment em pesava.

Fins que vaig esmorzar. Que vaig haver d’admetre que hi veia perfecte. De conya. Realment bé.

Devia ser gana.

Ara ja podia dir gràcies a Déu.

S’ha de tenir en compte però, que operar-se el segon ull dos dies més tard és com tenir un segon fill. No el cuides tant. Deixes que vagi sol, que aprengui i a caminar a mesura d’observar l’altre.

Un cop a casa, no puc fer massa. No puc fer esport ni posar-me de bocaterrosa. Les lentilles es podrien moure i no tinc cap necessitat de tornar a passar per quiròfan.

Descanso. Escolto. Dormo. Això és tot el que faig. El que pitjor se’m dóna és descansar i no fer res. No escriure. No llegir.

Intento convèncer-me que no escriure ni llegir durant unes setmanes se’m pot posar bé.

Els audiobooks m’han salvat a l’hora d’estar convalescent. Memòries, llibres de teoria i novel·les publicades de manera gratuïta a Youtube. Hemingway, Wolff, Sedaris, Jeannette Walls i un llarg etcètera que encara no he descobert. Una mina d’or.

ICL Admiravision la historia dels meus ulls nur nurcosta costa

El pitjor de tot són les nits. Quan t’has tapat els ulls amb dos plàstics en forma de cullera sense mànec que et protegeixen de l’auto-sabotatge del post-operatori: fregar-te’ls o dormir de costat.

Em poso esparadrap al voltant perquè no es mogui. Tapo els forats que hi ha al plàstic perquè l’esparadrap també respira, però els seus forats són més petits.

La primera nit, seguint les indicacions de la infermera que em va entregar el plàstic protector, dormo amb una gasa a dins. La següent ja no: és el més incòmode que hi ha al món. Dóna la sensació de que l’ull rasca contra la gasa.

L’endemà el doctor ens va dir que la gasa no fa gens de falta.

Poc a poc m’acostumo a aquests petits escuts de plàstic i a dormir de panxa enlaire. Els primers dies no dormo del tot. Faig veure que descanso, però segueixo alerta. En el moment que caic en un petit estat de somni, em desperto d’un salt. Com si estigués de guàrdia vigilant una propietat important.

Per la nit és quan venen totes les pors. Em desperto i comprovo que hi veig, potser només encenent la llum del mòbil i veure si la veig a través de l’esparadrap. I si d’això no me’n fio, vaig cap al lavabo i miro per la part de sota, apartant l’esparadrap, per descobrir a l’altra banda del mirall la persona més patèticament espantada que he vist mai.

Dormo poc, però durant el dia hi veig tant bé que no me’n faig creus i gairebé no parpellejo. Encara aixeco la mà per ajustar-me alguna cosa que no hi és. Les ulleres, un membre fantasma.

M’hauré de rascar el nas per dissimular el gest cada cop que alci la mà.

 

És la setmana següent, quan ja tot comença a pintar bé, que les somatitzacions de l’operació i del post-operatori apareixen.

Tots els nervis, desconfiança, control apareixen després de donar-me un massatge cervical.

El cap. Un mal que no sé descriure, no em deixa pensar ni llevar-me del llit.

Penso que el dolor del cap està relacionat amb la vista. I quan no he de buscar per internet, és quan ho faig.

Em calmo quan el dolor permuta en altres parts del cos. Les espatlles. El coll. La mandíbula.

Tensió. Em calmo quan identifico que és tensional i no té res a veure amb els ulls.

Tot i que a vegades prenem decisions per la nostra voluntat, costa confiar completament amb el que hem escollit. M’he fet una operació electiva. Que em millorarà la qualitat de vida, la manera de veure el món i els colors. Tot i això segueixo tenint aquest pensament: ara se’m desqualifica de dir coses del tipus accepta’t, estima’t tal i com ets.

Tinc por de que els nous ulls no em donin la confiança que buscava. Al cap i a la fi, la cirurgia electiva es fa per cobrir alguna inseguretat. Són els meus, els mateixos d’abans. Però ara són millors.

Serà com amb tot. Poc a poc, allò negatiu s’esborra de la memòria. La memòria dels meus ulls oblidaran que durant una època, no hi van veure clar. Amb el que em queda de vida, formarà una part molt petita del total.

L’única certesa que tinc, és que si no ho hagués fet ara, ho hauria fet en un futur, un dia o un altre. Sóc massa curiosa. I la curiositat em fa dir que sí a moltes coses.

Les bones decisions s’han d’explicar. Per això vull escriure sobre allò bo i dolent de l’experiència. Entre martinis o sucs de taronja, és igual. Si abans les ganes d’explicar i escriure històries, ara la sento com si aquesta necessitat s’aferrés més al terra. Tingués un propòsit nou.

Veure el món tal i com és. Per fi.