Un descans del descans.

Tinc pipi i altres contes nur costa relats curts ficcio

Gairebé no recordo la contrasenya del blog.

No tenia pensat escriure cap post. Porto mesos intentant escriure però no puc. Fins que m’he compromés a fer-ho i aquí estic. Sola, al pis. I fa molta calor. Ahir va ploure i avui torna a fer núvol per la tarda. Si obro les finestres de cada extrem del pis potser passa una mica d’aire. Però no massa. Fa tanta calor que no vull dur roba, però me n’he de posar igualment perquè les finestres són molt grans, no tenim cortines i fan obres al davant. Els obrers van sense camisa i exhibeixen la seva panxa. Porten tants dies fent obres que ja he escombrat la casa cinc vegades en una setmana i he recollit més pols que existeix a l’univers. Hem arribat al punt de que ens podem reconèixer si ens trobem al metro. Va passar fa dos dies. Com que anaven amb camisa al principi em va costar reconèixe’ls.

Per tant, ara m’he d’amagar de les finestres. Això implica apartar-me del corrent principal d’aire. Fa molta calor i per distreure’m no sé què fer. Llegeixo. Però les pàgines se m’enganxen als dits. Escriure a mà, impossible. Pel mateix motiu. Em quedo mirant Instagram més estona de la que cal. Deixa de caldre quan em començo a fer selfies que és el que sol passar quan hi inverteixo massa temps. O això, o descobreixo comptes que no sabia que existien, com la de la Diane Keaton, i llegeixo tots els títols que posen a les fotos perquè són la mar d’enginyoses. Sort que en penja poques. Avui, per justificar la quantitat de temps que hi invertia, he fet un vídeo comprometent-me a desvetllar un secret. I per això ara he parat aquí.

És difícil escriure sobre el present. M’està costant dos paràgrafs, de moment.

I a diferència d’altres ocasions, vull parlar del que em passa ara, no del que m’ha passat o em passarà. Potser m’equivoco m’ha sorprès no recordar cap post que hagués publicat aquí que parlés del meu present. Sobre alguna cosa que estigués fent ara. A part de la ficció que he estat publicant. Que no és el meu ara, a no ser que de cop i volta em posi a interpretar els meus personatges.

Escrivia del futur o del passat. Que és el que es sol fer quan no estàs còmode amb el teu dia a dia. Que és el que fan la majoria de persones quan donen consells. És el que fas quan s’està estancat amb la pròpia vida. Donar consells. Per això hi ha tants autors que escriuen llibres de consells. Tot el que no sigui donar consells és difícil perquè parlar de l’ara és ser sincer. I a vegades ser sincer és dolorós—a més, si un mateix s’obliga a compartir-ho amb un públic.

Alguns de vosaltres no us haureu cregut la primera frase d’aquest post. Ser sincer és més difícil que escriure ironia. El millor de tot és que ningú li importa el que facis o el que hagis fet. Si no com ho presentes. Si ho dius en veu alta o en veu baixa.

Si continuo per aquí torno a donar-me contra la paret de quin és el límit del que parlar sobre mi. Escriure ficció és més fàcil. No se sap fins a quin punt pots parlar de tu mateix. Sempre sembla massa. I cada mínima paraula s’escriu amb la voluntat de que agradi als demés—encara que diguis que no hi estàs gent pendent. Algú ha d’estar interessat en llegir la propera paraula. Parlar bé o malament d’un mateix no condiciona el fet de que els altres t’agradin més o menys. Alguns han descobert que com pitjor parles de tu mateix, millor et fa. El pitjor és abusar-ne.

Per això he intentat donar-me un descans amb el blog. Per això no he pogut escriure sobre mi.

Ara cal perquè hi ha un motiu: aquest setembre publico el meu primer llibre de ficció. FICCIÓ.

Un autor novell ha de publicar una novel·la, és el que més llegeix la gent. Ja m’ho han dit vàries persones aquest any i vull creure que no és veritat. Ja sigui per la reducció d’atenció que posen ara els lectors o la facilitat per poder compartir contingut ràpid, cada cop es publiquen més reculls i si observes la gent pel carrer o al metro llegint, més d’un està llegint un recull. Ni jo tinc massa atenció un dia i més d’un cop he comprat un llibre pel nombre de pàgines en comptes de comprar-lo pel que costa.

El primer llibre és un recull de relats curts: Tinc pipi i altres contes. La majoria els vaig escriure abans de que fes aquesta entrevista a la Isabel-Clara Simó. Aleshores tenia tant poca confiança amb mi mateixa que em vaig esperar a que ella em respongués què li semblaven abans de presentar-los enlloc. Els hi vaig enviar amb tot el morro. Segurament la vaig posar en un compromís però es va mostrar disposada a fer-ho. Vaig fer clic a enviar i vaig visualitzar la llarga llista de manuscrits d’escriptores com jo que no saben a qui acudir i que probablement escribien millor que jo. Perquè podia confiar amb ella abans que amb un editor professional? És com quan demanem consell a qualsevol altre que no sigui la nostra mare.

Un mes més tard em va respondre de la millor manera que algú podria dirigir-se a una jove amb ambició però amb massa timidesa per semblar sincera. Sempre a punt de vessar. Com el got d’aigua que era el Hanta (simplement l’enllaço perquè és massa bo, el llibre).

Ja portava uns quants manuscrits al calaix i el recull de contes. Tots cremen però els contes sempre els tenia a punt per obrir i revisar alguna cosa, alguna frase. El primer títol va ser Tinc pipí i altres contes. Els vaig anar canviant, però d’entre tots era el que més m’estimava. Vaig atrevir-me a presentar-lo a una editorial. El vaig enviar amb el nom de Llocs ocults i altres contes, nom d’un altre relat perquè d’entrada el títol no els hi semblés una bestiesa. Em van dir que si. Que el publicaven. A l’última reunió que vam tenir, signant el contracte, resulta que els hi agradava molt més el primer. A mi també.

La de vegades que he canviat una proposta pensant-me que la primera no era prou bona.

Encara tinc poca confiança. Quan et donen una mala crítica, secretament saps que s’equivoquen i que d’alguna manera podràs donar-hi la volta. Quan te’n donen una de bona, saps que t’estan prenent el pèl i que probablement tota aquesta fantasia s’acabarà, però quan veus que ningú se n’adona, segueixes amb el paper però secretament saps que algun dia t’enxamparan. No ets tan bo com et pensaves però ets millor del que diuen que no ets.

Emergeixo del descans que m’he pres del blog per dir això. Que costa publicar i tirar els projectes personals endevant. L’única manera d’aconseguir-ho és prioritzant. Que és el primer estiu, després de tres o quatre, que torno a prendre el sol amb calma (pot ser que sigui o pot ser que no, influència de descobrir en un dels llibres de David Sedaris que cada estiu fa competicions de posar-se moreno amb la seva familia. M’ha recordat a la meva i ho estic fent pel meu compte). Que també pot ser culpa de Netflix que no hagi publicat. I que pensava que el moment de publicar ficció no arribaria mai.

Estigueu pendents del grup de Facebook o per Twitter o Instagram: allà publicaré els dies i les localitzacions de la presentació del llibre Tinc pipi i altres contes. Hi esteu tots invitats. I la foto de capçelera pot ser que sigui la portada del llibre.