Com saber si et preocupes massa pels resultats.

Com saber si et preocupes massa pels resultats

Estic en aquesta fase de voler comprar-me una màquina d’escriure.

Penso que així seré millor escriptora. Amb l’ordenador et pots distreure. Sobretot amb l’ús d’internet. O com comenta en David Sedaris als seus diaris: l’ordinador és “la mateixa eina que utilitzes tant per l’ofici com per la distracció. Amb la màquina d’escriure, si no t’inspires, et pots aixecar i netejar la banyera. Amb l’ordinador, revises tots els tipus de fonts que hi ha al Word o, vas fent quadres petits dins d’altres quadres.”

Jo també em passava hores fent requadres arrastrant el ratolí. Un dins de l’altre. Amb Windows era fàcil distreure’t, perquè t’havies d’esperar molt a que s’iniciés un programa.

De ben petita ja vaig llegir en algun lloc que moltes persones utilitzaven Mac. Però el meu pare deia que era un ordenador per a periodistes i artistes. I jo no era ni una cosa ni l’altre. Ara ja fa quatre anys que utilitzo Mac i no tornaria enrere.

Però a part d’això, tot i que el que més m’agrada fer és escriure, sempre trobo excuses per no fer-ho. La postura no és l’adequada. Em fa mal l’esquena. No em toca la llum del sol aquí i em canviaré de lloc. Etcètera.

Recentment la meva excusa és no poder llegir les coses directament en paper. Escriure una cosa a mà és menys oficial, menys definitiu. Mai és una versió final. En canvi, tenir la versió impresa del que has escrit en una pantalla entre les teves mans, de sobte en canvia la perspectiva. I et fa guanyar una sensació d’autocorrecció. Et desperta a l’hora de buscar errors. Però constructius, perquè no pots esborrar la tinta pressionant delete. Una sensació similar a la de veure’t en vídeo: veus clarament quins són els teus tics i no pots evitar no veure-ho. No pots apropar-te a la pantalla i tapar-la amb el teu cos perquè ningú més et vegi. Si hi ha so, se’t continuaria escoltant. I en moments com aquests, en els que et veus de veritat, no pots pensar amb claredat i desendollar la televisió, que seria el més ràpid. En fi.

Una màquina d’escriure també m’ajudaria a no escoltar els veïns quan es barallen. I com que sóc silenciosa per naturalesa, potser descobririen que hi ha algú vivint al costat, quan escoltessin les tecles de la màquina d’escriure. Fins i tot, amb sort, milloraria la meva escriptura. O guanyaria algun premi.

No com el darrer que vaig enviar. Potser no inverteixo massa temps en els relats curts que envio. La gràcia és cuidar cada paraula que s’escriu.

On s’amaga la por. El títol del conte que havia enviat. Com a màxim de 3.000 paraules, comptant espais. 10 finalistes per a cada categoria: menors de 35 anys i majors de 35. Quan vaig passar per primer cop per fora dels 4 Gats—es celebrava allà—no hi havia massa gent. Vaig passar de llarg per fer temps. Mirar botigues. M’agrada comprar però el que més m’agrada és sortir d’una botiga felicitant-me per no haver-me gastant ni un euro.

Quedaven deu minuts. Vaig tornar als 4 Gats. S’havien format dues cues sense cap motiu en concret, més enllà de la impaciència. Em vaig posar a la de l’esquerre. A la de la dreta, hi havia una noia amb la que semblava la seva mare. Em van cridar l’atenció perquè les dues anaven mudades com si anessin de graduació. La filla, amb un vestit blau amb una ratlla blanca al final de la faldilla. Fins i tot, sabates de taló. El cabell el duia mig recollit, perquè no tenia prou llargada per recollir-se’l del tot. La mare anava amb uns pantalons vermells i una camisa de ratlles blanques i vermelles. El que em cridava més l’atenció era saber qui de les dues s’havia presentat. Potser les dues. Li vaig enviar una foto a la N., perquè em vaig penedir de no haver-la avisat abans de que venia aquí. Em va respondre dient que estava de guàrdia.

Tardàvem en entrar. Ens tenien retinguts a fora, en un carreró on la gent passava i alguns s’atrevien a sumar-se a la cua, sense preguntar perquè ens esperàvem. Vaig escriure un missatge per Whatsapp i el vaig copiar per enviar a tres persones:

“Estic esperant a fora dels 4 Gats. Avui reparteixen els premis dels relats curts. He vingut sola i si guanyo no sé a qui li demanaré que em faci una foto.”

Vaig pensar vàries vegades en marxar. Però pensava que si marxava, perdia l’opció de guanyar!

Hi havia més de quaranta persones a fora, potser. Mai havia estat a dins però crec que no era suficientment gran aquest lloc per tanta gent. No sé com podia pensar que podria guanyar. I a l’hora, tenia aquesta petita esperança. Potser el meu relat era massa personal.

Aquell lloc feia olor a carn cremada. Se’m va obrir la gana. Preguntaria a algú que no conegués, que em fes fotografies quan sortís a recollir el meu premi. I ens intercanviaríem el telèfon perquè m’ho pogués passar. Se’m va acudir que també podria penjar la fotografia a les xarxes socials dient que estava feliç per aquell moment de guanyadora. Però que estic buida i trista per dins perquè no he tingut a ningú amb qui compartir-ho. I que mai m’havia sentit tant sola. Que no tinc a ningú amb qui celebrar-ho i que aquesta és la realitat de totes les xarxes socials. Que no sabem mai qui hi ha darrera de la nostra càmera. I pitjor que la nostra mà, és que hi hagi un desconegut agafant-la. La càmera.

Ens van dir que ja podíem entrar per ordre i ho vam fer, excepte que ningú va respectar l’ordre. Les files es van dissoldre es va embussar l’entrada. Jo vaig ser de les últimes per entrar perquè crec que m’estava fent la interessant.

L’entrada del local és estreta i té un passadís que distribueix les taules a cada costat fins que et trobes el mostrador al final. Al cap de cinc passes. A on anàvem era a la sala del darrere, que s’entrava per una petita porta a la dreta. Des de fora ja es podia escoltar que algú tocava el piano. Tot molt elegant. Segurament jo no anava prou ben vestida per l’ocasió. A l’esquerre del pianista, estaven totes les cadires—ja gairebé ocupades—encarades cap a ell. Vaig anar fins al fons de la sala per trobar un lloc lliure. Hi havia un segon pis: un balconet que envoltava tota la sala, fent forma d’U. Em vaig asseure cap a l’esquerre, davant de dues dones que s’havien afegit a l’esdeveniment. Eren de les que passaven per allà i van seguir la gent.

Vam esperar 26 minuts perquè comencés. El pianista tocava una cançó rere l’altre. Cada cop que n’acabava una, nosaltres aplaudíem desitjant que fos la última. No l’era. I el següent cop aplaudíem més fort.

Fins que va començar.

El cambrer va iniciar la seva tasca de servir cava a dins de copes de vi. No vaig escoltar res del que el presentador deia fins que vaig tenir la copa a la meva mà. Comparant-les amb les altres, era la que tenia menys alcohol de totes. Me la vaig beure igual, sense discriminar-la. Tenia gana perquè no havia berenat. L’alcohol em puja més si no menjo res abans. El presentador estava bàsicament resumint tot el que ja sabíem perquè ens havíem llegit les condicions per participar amb molta atenció feia mesos. Vaig seguir posant atenció a la meva copa. Però de sobte va parar. I tots vam aguantar la respiració. Va anunciar el cinquè guanyador de la primera categoria. Menors de 35 anys. Li va tocar a una noia i va llegir en veu alta el seu relat, que li van entregar imprès a les mans. Perfecte. Jo no el vaig arribar a imprimir mai. Mentre llegia, amb veu dolça i amb bon ritme, vaig començar a sentir la meva pròpia por. Em començava a néixer. Em feia corbar l’esquena per empetitir-me. Em sentia grossa i ridícula. Si guanyava, no sabia com coi llegiria el meu relat sense entravessar-me. Anava per la segona copa i era impossible mantenir la calma tot i que estava asseguda i els ulls de ningú em miraven.

Feia veure que escoltava, però no sabia de què anava el relat si m’ho preguntaven. De totes maneres, feia veure que escoltava. Sense mirar el mòbil i de tant en tant fent petits moviments amb el cap, com si afirmés. Van anunciar el cinquè de la segona categoria. Els anaven alternant. Després el quart. Res. També va sortir una noia. Aquest el vaig escoltar perquè era molt senzill i fàcil de seguir. Per dins sentia els alt-i-baixos propis d’una muntanya russa. Em sentia molt bé durant uns segons. Pensava que la meva història era la millor. I un segon després, pensava que no, que com puc pensar això. Com vull guanyar si, segurament, hauria enviat la història amb moltes faltes ortogràfiques?

Van anunciar el tercer premi. Res. Vaig mirar el mòbil per primera vegada des que havien començat. La N. no em va dir res de la noia que anava mudada. Començava a veure què tenien en comú les històries premiades. Totes incloïen una part de Barcelona. El nom d’un carrer. Una parada de metro. La meva crec que no deia res. De fet, la vaig escriure tenint una part de Tortosa al cap. El lloc on vaig créixer. Potser ho havien pogut esbrinar per com descrivia la foscor del que va ser la meva habitació. Tortosa tenia unes nits particulars tacades del riu Ebre tot i que el pis de la meva família no estava vora el riu. Estava al costat de l’estació del tren, on l’escoltàvem passar vàries vegades al dia, fins que va arribar a ser un soroll ambiental. De fet, mai me’n vaig adonar de que passava fins que un dia la mare em va dir mira, escoltes això?, això és el tren que passa. I ja no el vaig poder ignorar.

No podia ignorar que el relat el podia trobar al meu mòbil. Volia llegir-lo però no volia recordar el que havia escrit per si de cas. Potser encara tenia possibilitats de guanyar.

El segon premi era el que més m’agradava. Però el van dir i res. Tampoc van dir el meu nom. Aleshores només hauria pogut quedar primera o res. Seria possible? Vaig parar atenció al segon relat guanyador, per comparar-lo una mica amb el que recordava que havia escrit jo. No vaig saber ben bé situar-me per sobre o per sota. És tot tant subjectiu en l’art, que vaig començar a sentir-me malament pel jurat. Quina putada de feina. Però quina putada no guanyar.

La meva ràbia es va convertir en enveja. Si no guanyava jo, volia que al menys tampoc guanyés la noia del vestit blau. Em sentia malament pensant així però a l’hora, no. Ella tenia algú amb qui parlar per consolar-la. Jo, no. També em va començar a fer ràbia una noia del davant. Anava acompanyada del seu nòvio—a qui li dirigia mirades confidents cada cop que el guanyador llegia el seu relat, i entre els dos feien ganyotes com dient-se, el teu és millor carinyo—i de la seva amiga asiàtica, que va arribar tard. Per com es movia, vaig deduir que la que s’havia presentat al concurs era la noia. També perquè quan van anunciar el guanyador del primer premi, va enviar quatre missatges idèntics dient “Al final nada.” Un d’ells el va enviar al contacte Mama. A mi no se’m va passar pel cap però veient-li fer això, vaig enviar-ne un a la meva, que no va entendre de què li parlava. Els tres amics eren els únics que havien posat un tovalló a sota de les seves copes de cava-vi. Això ja em deia molt del tipus de persones que eren. El guanyador va ser un noi. Clarament jo ja no estava entre els cinc millors. Potser estava entre els deu. Això em va animar una mica. Però quan van acabar de repartir els premis, al presentador se li va ocórrer mencionar els altres cinc guanyadors de cada categoria.

No van dir el meu nom.

El meu cor va tornar a bategar amb normalitat a partir d’aleshores. No recordo el camí de casa: no per l’alcohol. Sinó perquè em parlava a mi mateixa. Sé que vaig agafar la bicicleta perquè em donés l’aire i perquè m’havia saltat la classe de ioga i volia tenir la sensació que al menys havia complert una part de l’objectiu que voldria haver aconseguit. És el quart premi d’escriptura que no guanyo. Segueixo escrivint però he deixat de comptar el número de concursos que m’he presentat.

 

ps. Felicitats a tots els guanyadors del concurs. Podeu llegir els seus relats fent clic aquí.