La càrrega.

La càrrega mà esquerre dreta

Ja portaven estona cansats. Més que cansats, ofegats.

Feia molta calor perquè ja s’apropava el juliol, però tampoc era per la calor que estaven ofegats.

El de l’esquerre mirava al de la dreta i el veia vermell, inflat. Com si estigués aguantant tot l’aire sense respirar.

– Perquè no respires?

Però quan va tenir la intenció de dir això, va notar que amb prou feines li sortia la veu. No va ser capaç de pronunciar ni la primera paraula. Però el soroll que va emetre va fer que el de la dreta es girés.

Havent après de l’experiència del de l’esquerra, en comptes de parlar, va esbufegar. Com dient ja m’entens. Típica frase del de la dreta quan no estava segur d’haver-se fet entendre. I amb cap paraula, el de l’esquerre, per fi el va entendre. Per primera vegada va sentir que els dos s’estaven ofegant i que tenien una cosa en comú que compartir.

Mirant-lo a ell, es veia ell mateix. L’únic que esperava era que no fes tan mala pinta com ell.

Aquesta felicitat va ser efímera. Com sempre. En pocs segons va tornar a sentir el dolor de la bossa. Ja feia estona que tornaven cap a casa.

Perquè havia d’estar tant lluny el supermercat? Perquè havien decidit anar a deu mil carrers més enllà? El de l’esquerre no ho havia decidit, però el de la dreta tampoc. O si? No. No es propi del de la dreta. Aleshores qui ho hauria decidit?

La bossa els hi relliscava, tant al de l’esquerre com el de la dreta. No hi havia manera d’agafar aire sense que se’ls hi caigués a terra.

O ens sacrifiquem per la bossa o cau.

Què hi deu haver a dins? No recordava haver agafat masses coses. El de la dreta potser n’havia agafat més. Sol tenir més tacte que el de l’esquerre. És normal, és la seva funció. El de l’esquerre només va d’acompanyant. Com sempre.

Els esbufecs—que formaven part de la seva manera de comunicar-se amb el món—s’havien fet cada vegada menys insistents. Menys forts. Li sortien cada vegada amb menys força, com si s’hagués de descomprimir o volgués fer-ho amb cada esbufec. No tenia l’energia que li calia per agafar aire de nou. O això, o no tenia via lliure perquè li circulés la sang de nou.

Que no caigui. Va sentir el de l’esquerre. Però no amb la veu que sents a dins del cap quan penses. És una veu diferent, que no provenia d’ell però que li resultava familiar.

Era la veu del de la dreta. però no estava convençut que hagués parlat. Ha parlat? Va pensar.

Si.

Però cap dels dos va obrir la boca.

Què fort.

Què estrany.

Van comprovar si era cert que podien parlar a través de la ment.

Què hi ha a dins de la bossa?

No ho sé.

Si que ho saps, el que passa és que no ho recordes

Perdona, jo la memòria la tinc molt bé

Vols dir?

Si

Jo no hi estic del tot d’acord. Però si és la teva percepció…

El que passa és que tu has agafat més coses

Això potser si

Què hi has posat a dins?

Lo típic

Lo típic de què?

El que sempre poso quan no hi ha cap pla interessant en tot el cap de setmana… Ous, llet, cereals

I pa

Res més

I perquè cony pesa tant?

Perquè t’has deixat molt. Ja no fas exercici.

Escolta, si m’he compromès a escriure, he de treure el temps d’algun altre lloc

Ja, però a mi també m’afecta, saps?

Perquè?

Perquè si tu t’has de quedar a casa escrivint, jo també m’hi he de quedar.

Quin sentit tenia això, va pensar, però sense compartir-ho. Era una característica que havien descobert de la seva manera de pensar.

El de la dreta podia anar a fer exercici quan volgués i sempre que volgués. El de l’esquerre es podria quedar tranquil·lament escrivint. Què més li dóna si el que més importa és que cadascú faci el que volgués.

No és excusa

Es que no t’estic dient una excusa: físicament no…

El de l’esquerra posava tanta atenció a escoltar el de la dreta que es va distreure del que estava fent realment: aguantar la bossa. Va relliscar-li força però per sort el de la dreta va arribar a temps. Va alçar-se, per sobre de l’altura del de l’esquerra per aixecar la bossa al seu nivell. Pel sacseig, la barra de pa va inclinar la bossa. Es va sentir un crec-crec. La llet va aixafar una capsa que pel soroll semblava més d’ous que de cereals.

Físicament no puc anar massa lluny d’on tu estàs

Segueix sent una excusa

Vols fer el favor de fer més força? I què m’estàs dient. Mira cap a dalt i veuràs a què em refereixo

Però el de l’esquerre semblava tenir alguna cosa que li bloquejava la vista. S’havia anat encorbant i el camí se li estava fent molt llarg. No tenia intenció de portar la contrària al de la dreta, sinó que realment no podia mirar-lo.

Arribaven al portal i cap dels dos podia girar-se a veure com el líquid dels ous havia traçat un camí com si haguessin perdut oli, com si estiguessin demanant que algú els seguís.

Algú que no eren ells va posar les claus al pom de la porta i el va fer girar.

El de l’esquerra no podia veure res perquè el dors de la mà del de la dreta no li deixava veure res. El tenia just davant dels seus ulls. Li bloquejava la vista.

O potser era la d’ell mateix.