Coses de germanes.

mans coses de germana

Coses de germanes.

Elles anaven agafades de les mans i no volien deixar-se anar.

“Deixa’m anar que em fas una mica de mal. Que no veus que ja tinc els dits vermells?”

“No. No veus que estic contestant al Josep?” I efectivament a l’altra mà duia el mòbil. L’Eva es posava molt passional quan havia de contestar missatges. I sovint la seva germana Jana en sortia perjudicada.

“Si no pares, marxo corrent”

“Ves-te’n, no et necessito” però li va prémer la mà, més fort encara.

Feia anys que havien deixat de vestir iguals per petició popular. L’Eva, la gran, va convèncer la Jana. I les dues, una més a contracor que l’altra, van convèncer als pares.

Avui, però, duien un complement a conjunt de la mà que s’agafaven. Cadascuna portava un rellotge. Aquesta no era la peça idèntica. Eren diferents, de marques diferents i colors diferents. L’únic en comú és que a la corretja hi havien posat totes les gomes de plàstic per on s’inflen els globus.

“Són anells del temps” va dir la Jana.

I l’Eva va retallar totes les boques de globus sense aire que va poder, amb esma per poder col·leccionar més temps. La Jana va pensar que tan debò el pogués passar amb ella en comptes del Josep.

El vent bufava molt fort, com sempre fa en aquest poble que no en sabien el nom. El so que les acompanyava era el de milers de papallones que en realitat eren les fulles dels arbres. En realitat sempre feia molt de vent però mai tant com per patir i sortir volant. Seria fascinant poder saltar i no haver de caminar.

“A on aniries?”

“Enlloc, ja estic bé aquí.”

“Cagada” li va dir l’Eva.

El cartell de la carnisseria es va desenganxar i va picar contra la casa del davant. Estava a molts metres, imagina’t com bufava el vent per arribar fins allà!

“Jo també tindria por.” va dir l’Eva.

Els núvols del cel feien formes especialment per a elles dues soles.

Una casa. Un ganivet. Un Babybel. Un ocell. Un caramel.

“Un caramel? De què?”

“No critiquis. Tu has dit un Babybel. Era una rodona de no-res i t’ho he acceptat.”

Van callar. No perquè la discussió hagués acabat. Els núvols van començar a caure, pesats, direcció cap a la terra. Van tardar molt poc fins arribar a tocar. Quan ho van fer no n’hi havia cap dubte, perquè tot va trontollar.

“No són delicats, els núvols.”

L’Eva no va saber què contestar. Era la germana gran. Perquè no se’n podia fer càrrec d’això?

“Els podem anar a tocar?”

“No” va dir amb massa seguretat i massa ràpid.

“Perquè?”

“Tot el que vingui de fora de la terra, del cel, per exemple, és perillós”

“I tot el que hi ha a la terra no ho és, perillós?”

L’Eva va mirar la Jana. Però no la va mirar als ulls, la va mirar a tota ella. L’absència d’ella. Els cabells. L’absència de cabell. Els braços. L’absència de braços.

El més segur era no tocar a ningú. excepte la mà de l’altre.

“No toquis res que no estiguis tocant ara mateix.”

La Jana es va mirar als peus amb por, preguntant-se per primera vegada si era prou segur anar descalça.