Efectes secundaris del Black Friday

efectes-secundaris-del-black-friday

Jo només volia acabar d’escriure la pàgina que feia hores que havia començat.

Era un d’aquells dies que només tenia una cosa a fer—i no era massa complicada—tot i així insistia a arrossegar-se darrere meu. Ha començat des que he sortit del llit per anar al lavabo fins ara, mossegant l’última cullerada del sopar.

El Miquel també s’estava acabant el seu plat. Era el segon que menjava. Tenia més gana els dies que tornava d’entrenar. Avui s’estava moderant. Si no, ja aniria pel quart plat.

Havia d’acabar d’escriure la meva pàgina i no li feia massa cas a en Miquel.

Dos dies enrere, havia rebut la trucada que sempre havia volgut rebre.

Si us plau, vols escriure un article per a nosaltres.

I tant. Ni tant sols vaig haver de pensar. Era una pregunta sense interrogant. Vaig penjar directament perquè volia afegir el factor sorpresa d’enviar-lo abans de que s’ho poguessin esperar. Però ja havien passat més de 48 hores i la policia no m’havia vingut a buscar.

Només havia confirmat que si, que volia escriure l’article—dins del meu cap.

Com dic, i com em dic a mi mateixa, és una oportunitat que no he volgut deixar escapar. L’he volgut aprofitar perquè potser m’he esperat massa, passivament, a que em sorgís una cosa d’aquest caire.

De la pàgina que havia d’escriure—a més se suposava que era fàcil, només era una pàgina—només en tenia les dues primeres paraules. Black i Friday.

No era gens original. Era el tema que m’havien proposat. A hores d’ara ja no era ni divendres i l’endemà la gent ja s’hauria oblidat del tema.

Només havia d’escriure una pàgina. Inventar-me qualsevol xorrada de la xorrada més gran del món que és comprar per comprar.

Però digui el que digui, em sento falsa. Hipòcrita. Perquè encara que critiqui, a vegades jo també compro per comprar.

Compro tant per comprar, que encara tinc llibres sense estrenar. I el pitjor de tot, és que ni tan sols estan descomptats.

I a sobre, comprar llibres ara és més fàcil que mai. I l’endemà del Black Friday serà el dia de comprar online i això del Kindle ha fet molt de mal. És una tortura perquè aleshores compro el llibre per duplicat: si m’agrada massa, l’he de tenir en físic.

Per subratllar.

Com si encara estigués a l’escola, tot i que aleshores odiava prendre notes. Fins i tot, escoltar al professor.

Jo només volia escriure. Havia de dedicar-li entre mitja hora i cinc hores.

Casi res.

Tot dependria de la inspiració. Com que ara no en tinc massa però igualment m’he de posar a escriure, vaig cap a la cuina i em serveixo una altre copa de vi. Més que res per nodrir-me del mareig estable que em permet navegar entre paraules que pensava que fins ara només estaven al meu exterior.

Sempre he pensat que les bones paraules venien dels demés, no de dins meu.

Jo només volia escriure. I en Miquel ara feia cara de malalt. S’havia posat pàl·lid de sobte. O potser ja ho estava i no m’havia fixat.

Jo només volia escriure i li pregunto a en Miquel si es troba malament o necessita ajuda. Però abans de que em pugui sortir cap paraula de la boca, ell avança tot el seu tronc i amb tota l’energia que pot, estavella el cap contra el plat que fa uns segons s’havia menjat.

Un cop tant fort que ni tant sols produeix soroll. L’impacte l’absorbeix tot. I s’aixeca. Té la cara més pàl·lida i un petit raig de sang.

I no para.

Torna a estavellar el seu cap contra la taula. El plat li talla la parpella de l’ull esquerre.

Jo només volia escriure i quan s’aixeca, la seva cella i el llavi inferior també els tenia tallats. Segueix i per algun motiu no atura cap dels impactes amb les seves mans.

Les té darrere de la seva esquena. Les amaga com si les tingués emmanillades i jo només volia escriure i l’únic que se m’acudeix fer és deixar caure la copa de vi i avanço cap a ell, trepitjant-ne un dels trossos i em faig jo un tall al peu.

Ell s’aixeca amb el darrer impacte. No sé si per impuls o intencionadament o per si, de sobte, ha establert un nou ritual, que ara ha decidit establir.

Ara, aquest nou ritual implica dirigir-se cap a mi.

Jo només volia escriure i veig com en Miquel s’apropa, tacat de sang. Jo tinc les mans lliures però els peus clavats al terra. No se m’acudeix pensar d’on han sortit tants vidres trencats. Semblava una discoteca, on els vasos plens de gel han sigut estavellats pel pes de la gravetat.

Jo només volia escriure i en Miquel em cobreix els peus amb les seves mans. Té la cara destrossada i per sota la pell li veig la maquinària. Una petita espurna d’energia salta i es consumeix entre nosaltres: un foc artificial que ha sorgit del seu cap.

Quan estava bé això no m’ho havia fet mai.

Jo només volia escriure i el Miquel s’havia espatllat. Alguna cosa havia passat i ara no me’n podia fer càrrec. Havia d’acabar l’article.

Jo només volia escriure i resulta que no sabia de què escriure.

En Miquel s’havia posat la roba d’anar al metge. No és la roba normal que porta per anar al carrer ni per sortir a treballar. La del metge és quan va despullat solament amb una túnica blava que li cobreix totes les parts del seu cos excepte la del nas.

Jo només volia escriure i ara pretenia que l’acompanyés. No s’hi val.

Ho havia de fer de pressa, com quan fas coses que tens moltes ganes de fer però espero fins a l’últim moment per a fer-les. En cap moment hagués pensat que justament avui en Miquel li hagués agafat un atac per destruir-se el cap.

Jo només volia escriure i de sobte se m’acudeix que podria fer-ho abans de marxar. Al menys desenvolupar una mica la idea. Fer-me un esquema. Perquè a l’hospital sempre t’has d’esperar.

Imagina’t que li hagin de canviar tota la maquinària del cos. Entre desenroscar-li els claus, canviar-li les peces i enroscar-li els claus nous, hauria d’esperar-me un mínim de tres hores.

Amb això podria escriure.

Jo només volia escriure i crec que he trobat la solució.

I et diré més: crec que li ha passat això a en Miquel per a que jo pogués escriure. Per a que jo pogués endur-me les coses a l’hospital.

I tant.

Aprofitant la bona ocasió i al veure que en Miquel s’estava quiet a la porta d’entrada, amb la túnica posada i sense insistir més en els cops de cap, obro el portàtil i començo a buscar a imatges que em puguin inspirar.

Pensant en les úniques paraules que tinc escrites al document obert en blanc, penso en opcions en les quals em podria inspirar.

Busco el següent:

  • Néixer en Black Friday
  • Omplir una casa amb compres del Black Friday
  • El meu lloc és el centre comercial. El dia del Black Friday.
  • Odio el Black Friday.
  • Només compro una vegada a l’any i és en Black friday.
  • M’espanta sortir el dia del Black Friday
  • Suïcidar-se el dia del Black Friday
  • Cometre el crim perfecte en Black Friday
  • El millor dia per perpetrar un robatori és en Black Friday
  • Comprar un animal en Blak Friday no és segur: pot ser que no tingui ànima i per això l’han rebaixat de preu.
  • Trampa econòmica: el que t’estalvies en compres de regals de Nadal al Black Friday, ho compres amb menjar. Per tant, els diners que estalvies els engreixes.
  • Comprar en Black Friday és de cutres. Els moderns comprem a preu complet.
  • El plaer de comprar barat no existeix
  • El buit existencial no s’omple comprant
  • Els accidents peatonals són més freqüents en Black Friday: hi ha més risc d’ensopegar i de baralles esgarrifadores com per exemple, haver fregat la bossa de plàstic contra el terra mullat (els dies en que tothom ha de comprar és quan més plou, com si la natura volgués anar en contra d’aquest fet).

En moltes ocasions, no em va sortir cap imatge que fos prou explícita amb el que vaig posar. Però si que em linkaven a alguns articles que m’interessava llegir i mirar.

Com a exemple, en l’últim cas, em va sortir una baralla explícita de 5 persones al carrer de Nova York, com en un quadre del renaixement, que estripaven bosses de plàstic, deixant caure la roba al carrer, mullant-se i embrutant-se, mentre els homeless s’aproximaven i l’agafaven amb els ulls plorosos de felicitat.

Crec que no hi va haver ésser humà que no posés like en aquella foto.

Jo només volia escriure i em vaig trobar amb una recopilació d’imatges que no sabria com ordenar.

En Miquel semblava llegir-me el pensament perquè ara donava cops de puny contra paret.

Jo només volia escriure i ens vam posar al cotxe, camí al CAP. I el seu cap ja tenia la pell de la cara fosa, com cera d’una espelma, perquè la maquinària se li havia escalfat i com a conseqüència, s’havia fos.

Jo només volia escriure i tenia trossos de la pell del Miquel desfets al seient de pell negra.

La tapisseria costa de canviar. Sort que no vam comprar el coet espacial.

Jo només volia escriure sobre el Black Friday. I resulta que el CAP estarà tancat.

No podré comprar el que necessito comprar. La dicotomia està en que no sé el que s’hauria de comprar en aquests casos: en un futur on les persones es programen.