La Serp

la-serp-rudyard-kipling

El següent relat curt està inspirat en Just So Stories de Rudyard Kipling. La Serp és un dels animals que falta explicar. M’he pres la llibertat d’inventar-me la meva pròpia versió. Enjoy.

A la Serp li agradava passar desapercebuda.

Estava acomplexada. Se sentia grassa.

No volia que la veiessin. Sobretot després d’haver menjat ja que perdia la seva forma natural. S’inflava de tal manera, que semblava que anés a explotar.

No mengis tant ràpid, li deia la seva mare. Mastega una mica més o t’ennuegaràs. Però la Serp, no li feia mai cas.

En aquesta foto, veiem com de prima està. Tampoc li agrada que la vegin massa prima per si algun cop la pillen gorda. Aleshores el contrast encara es pot apreciar molt més. Mireu la foto:

la-serp

Estant com està avui de prima, com a la foto, deixa unes altes expectatives que no sap fins quan podrà mantenir.

Potser perd aquest cos avui. O demà. D’aquí una hora. O potser ja l’ha perdut perquè s’ha menjat el turista que passava distret amb el selfie stick en una mà. Tot i que és bastant improbable, perquè quan les Serps van començar a ser Serps, encara no existien els selfie sticks. Amb prou feines hi havia una roda que pogués transportar als humans.

Al llarg del temps, la Serp ha adquirit habilitats per passar desapercebuda.

Com no fer soroll excepte dir Sssshhh quan vol que els demés callin perquè fan massa brogit i no pot escoltar-se a ella mateixa desplaçar-se en silenci. Aquest és el motiu científic pel qual SSshhhessshhheja.

I fins i tot, s’arrastra per a que els altres no escoltin les seves passes. Amb tants d’anys d’erosió amb el terra, arrastrant-se, s’ha pelat les cames. Músculs, tendons, ossos. Tot s’ha fet miques i s’ha quedat sense, per la mania de no fer soroll.

Hi ha animals que són molt pesats, segons la Serp. Pots escoltar com s’acosten per com boten les pedretes del teu voltant. Fins i tot a cinc kilòmetres de distància. És aleshores quan Serp sap que s’acosta Elefant. Sempre tant cridaner, exigint l’atenció dels demés, fent-se notar no només per la seva aparença burleta, sinó per la seva trompa i el xiscle que deixa anar per allà.

I després tenen por als ratolins. Són uns cagats. Això pensa Serp. Però no diu res.

Es queda observant amb ulls clucs com les pedretes boten, repiquen entre elles. Fins que s’aturen. Això significa que cap animal es mou, de moment. No tardaràn en tornar-ho a fer.

També allarguen el coll o el cos, no se sap on comença i on s’acaba perquè la Serp és tant sinuosa que no té ni una sola corba al cos. Allarguen el coll i veuen un estol d’ocells que s’escapa volant. Això també podria ser per culpa d’un elefant.

Sempre tenen la culpa.

La Serp s’arrastra pel terra perquè sap que com més a prop estigui del terra, menys soroll farà. Si enganxa tot el seu cos al terra com si fos una amant buscant la calor d’algú altre, no farà gens de soroll. Gens. Com si els pares de l’amant de la Serp fossin a l’habitació del costat i tant l’amant com Serp no volguessin que s’assabentin del que estan fent.

Va costar molts i molts anys per als altres animals saber que Serp era l’amant de la Terra. Per això es mou d’una manera tant sensual i no se’n vol mai separar. Quan ho van saber, van entendre moltes coses. També van entendre perquè els hi agradava tant la música: les himnotizava. Només llavors, quan escoltaven una melodia bonica, separaven la superfície de la Terra del seu cos.

La resta d’animals ho va entendre perquè la música és molt bonica. La música és una segona amant per qualsevol ésser viu del planeta (i nihilista).

Però la Serp vol fer tant poc soroll que a vegades es fa massa petita. A vegades es mor de gana perquè ha decidit fer-se més prima. I per així, convertir-se en gairebé invisible. Per desaparèixer, ha de ser la cosa més petita que les coses més petites del món sencer.

Una altre cosa que fa la Serp és fer veure que no parla l’idioma dels demés. Per això diu SSsshhhh. Perquè vol fer veure que priva als demés del que ella no té.

Però en realitat, s’aprofita de les converses. Escolta, observa, estrangula i es menja a mossegades les paraules dels altres. Per això tothom li té por. Perquè saben que la Serp s’ho menja tot: tingui cos i forma o no.

Quan la Serp s’ha cansat de passar desapercebuda, es vol allunyar i morir-se de gana. Tot plegat. Se’n va lluny de tothom. Que de fet, si fos al costat mateix, ningú se n’adonaria perquè tampoc fa soroll. Però per orgull, se’n va ben lluny.

I escull una presa per engolir.

Menja en silenci. Quan troba la presa, després de passar tant de temps afamada, ho engoleix tot en un moment. De manera ràpida. No té ganes de penedir-se i no es deixa temps per fer-ho.

I en alguna ocasió, s’ha penedit tant del que ha menjat, que ho ha vomitat tot. D’una peça. Tal i com ho havia engolit des del principi.

Per això ens fa tanta por, la Serp. Ens fa por que admeti que ella mateixa s’odia, perquè molts dels éssers que passen per la terra ho fan però ignoren que ho fan. Ens fa por l’astúcia de la Serp, amb llengua viperina i mirada massa intel·ligent.

Quan Serp s’odia tant que ja no es pot odiar més, es muda de pell.

Constantment.