La fibra òptica

la-fibra-optica

Hi ha un home a casa dels meus pares. Jo també fa poc que hi sóc. He arribat aquesta tarda.

Com més gran em faig, menys hi baixo. Però quan em sento petita o quan tinc ganes de tornar-me a sentir petita, sempre hi torno. Els visito amb l’excusa de buscar algú que em tracti com si encara no em sabés cordar les sabates.

Fa cinc minuts que aquest home ha entrat i ja ha endevinat que el meu pare és metge.

Fins ara no els he escoltat parlar, tot i que parlen molt fort. Jo sóc a l’habitació fent veure que faig coses quan realment no faig res, realment només m’allunyo per no haver d’embolicar-me en cap merder.

Entre aquests crits, com si em fessin partícep de la conversa, escolto

—¿Tu debes de ser médico no? Todos me dicen lo mismo.

I ara tinc curiositat per saber què li ha dit el meu pare. Què és el que diuen sempre els metges?

Tant debò hagués estat escoltant el que deien.

L’home lampista és aquí perquè ha vingut per posar fibra òptica a casa. Crec que els meus pares s’han cansat de que l’internet sempre vagi malament. I que quan jo baixi a casa, com que la meva habitació és la que està més allunyada, d’on es troba el router, no m’arriba el wifi en condicions, hi això comporta que li robi el despatx al meu pare (on hi ha el router) o ocupi tota la taula del menjador.

Segueixo escoltant l’home que parla amb entusiasme. Es nota que li agrada la seva feina. Es nota que és capaç d’anar més enllà per connectar amb les persones amb qui ha de treballar.

El meu pare és metge. No exerceix com a tal, però és la seva primera professió. I sempre l’han anomenat Dr. Costa. Fins i tot sent directiu. I el seu twitter el té tematitzat com un metge.

Hi ha coses que no es poden esborrar de com som, i sempre prevalen.

Jo no sóc metge, però crec que m’he encomanat d’una passió que tampoc es pot evitar ni es pot esborrar, i no hi ha major infelicitat que ser una persona diferent del que un mateix és. Ja no sabem com fer-ho per deixar de parlar de parlar d’aquest tema: de la infelicitat. I és la causa de moltes malalties que els metges volen tractar d’una manera que no en cura la causa, sinó que preveu una reacció.

La cura d’aquesta malaltia sovint és tractada amb llibres sobre com ser feliç. I estic a punt d’anar a preguntar-li al lampista si voldria participar en el meu pròxim llibre: Més feliç que un autònom, impossible! (Entre els entrevistats hi trobem lampistes, taxistes, cambrers, etc.)

Probablement quan hagi definit “etc.” ja hauré decidit no escriure aquest llibre.

Potser ens hauríem de preguntar més, perquè fem les coses, per no caure en la infelicitat. O bé en la desubicació, que sol precedir aquesta infelicitat.

Imagino al meu pare recomanant el lampista a tots els seus amics, perquè ja s’ha fet amic d’ell.

Ell ha quedat contentíssim. Jo no massa, ja que volia gravar un vídeo i no he pogut perquè ha estat hora i mitja fent soroll a les parets. Per això he escrit aquest text, per tenir la sensació de que feia alguna cosa. Han estat tanta estona junts que he tingut temps de sortir. Anar de compres. Caminar fins a Cambrils i Tarragona i tornar. Pintar-me les ungles. I altres coses que fan les noies al seu temps lliure.

Tot això em fa pensar en l’encaix que hom sent quan troba una cosa que li apassiona fer. Ja sigui un hobby o una feina. I que t’hi pots passar moltes hores sense notar el pas del temps. Per això es va quedar el lampista tot un divendres a la tarda amb el meu pare.

Amb la feina, m’imagino que més enllà de les tasques que hom faci, també es un encaix de personalitats—o bé de Myers Briggs o bé d’Eneatip—en que la personalitat del treballador i el del seu superior, tenen un encaix transparent de comprensió.

Una vegada coneixem els punts dèbils i forts de l’altre, és més fàcil entendre i confiar-hi. Em pregunto perquè en la majoria d’empreses no es mira aquest perfil abans d’entrar: no per a seleccionar persones només d’un tipus. Això seria absurd. Sinó per veure quines tasques encaixen més en cada personalitat, així com quin llenguatge o coneixement hi pot haver entre els treballadors. Per què no ho fan les empreses per captar talent, això?

Les empreses per sobreviure volen innovació que associen al talent jove perquè han nascut amb els ordenadors entre les mans i porten més ulleres que mai perquè han crescut mirant una pantalla.

Què ens falta per fer aquest encaix?

A no ser que siguis autònom i lampista, que ho passes malament a l’hora de cobrar i pagar factures i sobretot quan es fa la declaració de la renta. I per algun motiu, tota aquesta tortura anual, es veu recompensada. Potser aquest encaix, més que per les tasques, rau en les relacions humanes: n’hi ha que els hi agrada escollir-ne de noves i altres que volen ser fidels a les mateixes durant anys.