L’article d’opinió

article d'opinió

M’agrada llegir. Llegeixo molt.

Sovint quan llegeixo estic d’acord amb tot el que diu l’autor. Tinc tanta opinió que puc opinar de tot.

En el cas de novel·les, és clar. Si llegeixo una novel·la policíaca, i el protagonista és l’assassí, em semblen completament raonables els seus actes. Després de llegir El perfume vaig passar-me tres dies i tres nits buscant pèl-roges a qui seduir i endur-me-les a casa per fabricar-ne sabó. Però totes se’m van morir abans d’hora. Ho vaig deixar córrer perquè no m’agrada tenir mala sort.

En molts assajos, també penso igual que els autors. És igual de què tractin, la meva ment ho comprèn tot. Com l’autor que va escriure a favor dels camps de concentració. O el que defensava la impotència dels homes violadors. O dels que voten a favor del Brexit. O dels que s’arrepenteixen d’haver votat a favor del Brexit. Estic d’acord amb tots.

Tenir tanta opinió té molts avantatges. Un d’ells, és que evites les confrontacions. No m’agraden les confrontacions. No vull malentesos. Per tant, estic d’acord amb totes les opinions perquè a part d’enriquir-me la perspectiva, evito arguments poc fonamentats de perquè l’altre persona no té raó. Ho porto fatal això d’enfrontar-me amb els demés.

Llegeixo molt, jo. Cada cop llegeixo més. No podria estar sense llegir més d’una hora. Cada dia programo 24 alarmes cada 55 minuts per poder llegir 5 minutets. Necessito llegir a cada hora, fins i tot quan me’n vaig a dormir. Només així calmo aquest neguit que porto a dins. Només així podré formar una opinió.

Llegeixo i llegeixo. Tinc molts sentiments. Ploro quan ho he de fer, uns pensarien que s’ha de deixar anar. També ploro quan no ho he de fer, perquè d’altres diuen que potser estic tapant algunes emocions. Ric quan ho he de fer. Ric quan no ho he de fer. Res més.

Parlo quan ho he de fer. Parlo quan no ho he de fer. Però tot i això no aconsegueixo treure’m del damunt aquesta sensació que tinc de no afegir res més del que ja s’hagi dit.

Si estic a favor del canibalisme és perquè la persona amb qui estic menjant, ho està. Si estic en contra, és perquè estic dinant amb la meva novia. Que per cert és vegana. Robo els seus arguments, les seves paraules, i les repeteixo en diverses ocasions. Adaptant-ho en funció de l’interlocutor.

He après molt sobre les expressions facials al llarg de tots els meus anys de vida. Puc saber si la persona està a gust o no. Si la persona vibra amb el que dius o no. Si la persona et pren per boja per utilitzar el verb vibrar o no. Per això admiro als autors: no poden veure la cara dels interlocutors i s’ho juguen tot en una carta.

Jo, quan parlo amb algú sobre un tema, si intueixo que hi estarà d’acord, patapam, li colo l’argument a favor. Si intueixo que no hi està d’acord, doncs mira, tinc arguments per a tot.

Sóc com un mercat d’oferta de pensament humà. Ningú em podrà retreure que no estic preparat. Ara bé, espero que no em preguntis el mateix avui que demà. Perquè segurament aniré a dormir a casa de la meva novia i sempre em fa canviar d’opinió. O a vegades no. Ara no n’estic segur. Deixa’m que t’ho confirmi demà, millor.

Però avui, no sé com, he tret forces per escriure per primer cop. He volgut escriure un article d’opinió, ara que estic fresc i que puc dir sincerament, honestament, amb tota personalitat i seguretat, el que em passa pel cap. Puc escriure sobre el que el meu editor m’ha suggerit que escrivís: un article d’opinió sense opinió, perquè no en tinc. O això diu ell. I a mi em sembla prou bé.

I una cosa que va molt bé després d’escriure un article d’opinió sense opinió és anar a cagar. Això també m’ho ha dit l’editor. I així ho faré. Crec que em pot anar bé.

Ara, disculpeu-me mentre vaig a llegir a favor de qui he d’anar a votar.