Per què no escrius en català?

coneixer a isabel-clara simo l'amant de picasso

Per què no escrius en català? Si escrivissis un post en català, aleshores seria trilingüe. Quants blogs trilingües hi ha?

Potser no ho vas dir així, però va ser alguna cosa similar. Però t’he de confessar que recordo moltes altres coses. I aquesta m’ha vingut avui al cap perquè el dissabte vaig conèixer a l’autora que em va iniciar la passió per escriure.

Fins llavors, havia vist la literatura com una cosa que es consumia. Amb plaer. Orgull i sense parar.

Però des que vaig llegir-la a ella, vaig contemplar: és clar. No només puc llegir, també puc escriure, i crear, i canviar les normes que cregui que puc doblegar.

Com fas saber a una persona que t’ha marcat la vida, tot allò que ha comportat? No només amb l’autora que et desperta el desig per escriure. Si no amb totes les persones que t’han anat despertant desitjos diferents, al llarg de la vida.

Recordo un dia a classe–molts records de la meva infància passen per l’escola—que el professor d’història va dir que ell va voler ser professor d’història perquè es va enamorar de com un professor explicava la història a la seva escola. Ell s’hi devia veure reflectit, o això m’agrada pensar. Però és una història trista. Perquè el meu professor mai li ho va fer saber al seu. Un cop va acabar la carrera i, havent-se casat, va pensar “ostres, no li ho he fet saber mai al meu professor”. I ara ja no sabia on era.

Potser havia mort? Potser tenia Alzheimer i no se’n recordaria? O potser, ai uix, potser ni tan sols es recordava del seu nom o la seva cara, tot i tenir una memòria perfecte.

Aleshores penso en quan vaig descobrir a Isabel-Clara Simó. Va arribar una noia nova d’Andorra a la meva escola de Reus. I com a tothom a qui em presentava, li vaig preguntar: Quin és el teu llibre preferit? Crec que me’n va dir dos i ja me’ls havia llegit. Li vaig preguntar per un tercer. Pobra noia, espero que no pensés que tots estem bojos a Reus: El gust amarg de la cervesa, va contestar. Ostres, això es nou. Quin títol més agosarat. N’he begut mai de cervesa? Crec que si perquè el meu pare sempre m’ha deixat provar tot tipus d’alcohol.

Em vaig comprar el llibre aquella mateixa tarda, vaig anar a llibreria de sempre i vaig comprar l’edició butxaca. En dos dies me’l vaig acabar. Quina història més sòrdida i maca a la vegada. Què tenia, jo? 12 anys? Així li ho vaig fer saber a la noia d’Andorra: quina història més sòrdida i maca a la vegada.

El dia següent, vaig tornar a La Galatea i em vaig comprar un altre llibre de l’autora, el títol del qual em va cridar més l’atenció: La Salvatge. També prou agosarat. Què era una salvatge? I la noia de la portada portava un vestit. Com de salvatge era? Jo també seria salvatge si portava un vestit?

En dos dies també el vaig acabar de llegir. I quin goig vaig sentir. Quines imatges: has pogut sentir mai, aquesta sensació d’espai, en una història, en la que veus cada racó de la narració, cada racó de l’habitació on es troben els personatges? L’escalfor que sents en diferents parts del cos?

És un llibre que vaig estimar llegir als 12 o 13 anys. I des de llavors, em va despertar la passió per escriure. No l’he tornat a llegir. I em fa por. Per si l’agafo i penso, què absurd, com em podia agradar això? Ves per on, quina poca imaginació. Que segur que no. Però, perquè no pot quedar-se intacte, aquest record en el passat?

Em vaig enamorar d’aquesta autora, de l’ús de les seves paraules i per tot allò que feia i era capaç de fer amb el llenguatge. Cada cop que arribava a casa amb un nou llibre d’ella, els meus pares: “Un altre? Ja t’has acabat l’anterior?”

I quan vaig canviar d’autor, per despistar, o bé per intentar buscar la seva aprovació, contestaven: “Un altre? Aquest no és gens bo, escriu coses molt rares”. Era Marina, de Carlos Ruiz Zafón. Però vaig tornar al vagó d’Isabel-Clara Simó.

A batxillerat, quan ens van proposar–o més ben dit, forçar–a fer un treball de recerca, vaig pensar en fer-lo sobre ella. Sobre les dones que descriu en les seves narracions. Però feia el batxillerat econòmic i no tenia sentit, oi? Jo havia d’estudiar ADE. Així que vaig fer-lo dels 10 escàndols financers d’Estats Units. En anglès. Però per dins pensava: Merda. L’hagués hagut d’escriure sobre ella. Potser l’hagués pogut conèixer, i fins i tot, entrevistar. I escriure una història sobre ella. S’ho mereix, carai.

Més tard, en una entrevista de treball, em van preguntar per una línia del currículum: un treball sobre els 10 escàndols financers! Què interessant! Quins van ser? No els vaig saber enumerar. Era un treball que havia fet fa 5 anys. I així vaig contestar:

El vaig fer fa 5 anys… i no me’n recordo. El de Madoff… era el primer. Enron no sé si segon o tercer… definitivament entre els 5 primers. La resta eren altres empreses estúpides per haver volgut estafar diners il·legalment.

Bé, ho has posat tu al currículum, va contestar.

Tens raó. A la pròxima entrevista de treball ja no hi serà.

No em van agafar. Potser es van pensar que mentia, però ja em sembla bé. O no tenien sentit de l’humor, o bé ells feien el mateix.

Però arribem al punt principal d’aquest post, que ja es prou llarg per seguir divagant:

Obro el portàtil el dissabte el matí i miro el programa del Mercat del Llibre per primera vegada, que es celebrava a Damm. Al veure que Isabel-Clara Simó hi signava llibres, se’m para el cor.

I el meu cervell ja comença a fer de les seves: A quina hora? A les 12.30h. Merda, massa d’hora. Encara tinc ressaca. No vas beure tant. Cert. És simplement que estàs cansada. Quin és l’últim llibre que ha publicat? L’he llegit? Ni tan sols el tinc. Què em firmarà, el palmell de la mà? La galta esquerre? Segur que allà el vendran. Segur? Quan tardo a anar fins allà? 40 minuts caminant. Suficient. Invito algú que vagi amb mi? Difícil decisió. Però ja ho tingui decidit: es una cosa tan íntima, tant meva, que millor que hi vagi sola.

Surto de casa. Camino. Camino i camino. Maleït el moment que he pres la decisió d’anar caminant. Crec que estic suant. Quantes capes porto? I per què fa tanta calor al desembre?

Aleshores passo per davant d’un pis que em fa pensar en la persona que em va preguntar per què no escrivia català. Deixo de pensar.

Arribo a la Damm i tot passa tan ràpid: compro llibre a l’esquerra. Pago els 17,70€ per L’amant de Picasso, ¡3a edició! Ostres, Núria, que allunyada que has estat de l’autora que et va voler fer escriure. Quina elecció de colors més desafortunada per la portada. Hi ha un mercat tant inexplotat per al disseny de les portades dels llibres. No saben que llegim amb els ulls?

Entro al recinte i vaig directament al primer pis. Miro a l’esquerra i allà hi és. Hi ha poca gent. De fet, no hi ha ni cua. Deu haver just començat. Què faig? Vaig directament cap allà? Camino i la saludo? Li dono la mà? Dos petons, o un petó a la boca, apassionant?

Les meves cames es mouen i no sé com han pres la decisió de seguir endavant. Està callada, esperant alguna cosa, i somrient. És igual que a la foto de la contraportada dels llibres. No ha canviat. No has canviat, que jove estàs! podria dir-li. Però seria una mica descarat… considerant que no ens hem vist mai. Jo sé més d’ella, que ella de mi. És fàcil perquè ella no en sap res. Però fins a quin punt sé jo d’ella? Què estrany tot plegat.

Segueixo caminant i de sobte, dues dones es paren davant d’on és ella. Però per a que l’ individu del costat els hi firmi un llibre. Ni tan sols sé qui és. No m’hi vaig ni fixar.

Estic encallada, allà, davant d’ella però amb una muralla de dues senyores grans, que són baixetes, i la Isabel-Clara em veu només el cap, flotant, mirant-la a ella, fixament, mentre ella està asseguda, esperant.

No puc avançar, quan aquestes dones marxin, et començo a parlar, li dic amb la mirada. Si vols que et firmi l’home del costat, t’hauràs d’esperar, ja veus que hi ha cua! devia pensar ella.

Es mouen suficient per a que finalment, li pugui parlar:

Et porto llegint des de fa 10 anys, li dic.

No m’abandonis doncs!

No, i ara!

Li passo el llibre, perquè és el que crec que es fa en aquests casos. Anar a xerrar però, en definitiva, aconseguir un autògraf, o similar. No? Ara ja era massa tard, li havia passat el llibre com en una cursa de relleus. O un micròfon en un concurs de televisió. O… en fi. Li he de dir:

…que sàpigues que La Salvatge em va despertar l’interès per escriure.

Oh! Això si que em fa feliç!

I somriu i és tan maca i tinc tantes ganes d’abraçar-la però ens separa una taula i ella està assentada.

A mi també m’ha fet feliç.

Tantes coses que tenia per dir-li, per preguntar-li. Els 40 minuts caminant havien donat molt de si per pensar-hi. Però la meva memòria em traeix i ni lo dic res, després de tot plegat.

Bé, com et dius?

Núria

I comença a escriure. I no li dic res, perquè potser necessita silenci per pensar què posar. Perquè sé que, almenys jo, si em fan signar alguna cosa, no puc estar pendent d’escoltar i escriure a la vegada. Se’m posen a parlar i aleshores he de deixar d’escriure, perquè sinó li escriuria qualsevol tonteria a la persona “espero que t’agradi”, “no canviïs mai”, “el pots utilitzar per Sant Joan si no t’agrada, ja saps, pel foc i tal”. I llavors em diu:

Espero que t’agradi—i semblen les paraules més sinceres i menys estúpides que he sentit mai.

Encara no l’he llegit.

Ho sé.

Ho sap tot. Sabrà que sóc una farsant? Que no escric res de valor?

Li dono les gràcies i em quedo estona mirant-la als ulls. No em crec que la vegi en carn i ossos. Existeix de veritat, és dolça i afable. I per Déu, la de coses punyents que escriu. I la de paraulotes que s’atreveix a utilitzar. A casa meva no me les deixen dir.

I me’n vaig d’allà. No hi he de fer res més. Hi havien altres autors, exposicions, i ves a saber quantes coses més. Però jo ja havia complert la meva missió i de fet, ja no caminava, estava flotant.

I me’n torno a casa i me’l llegeixo sencer. L’engoleixo com unes postres que t’agraden molt. I les últimes pàgines, oh quin regal, el procés d’escriptura i els pensaments, dubtes i prejudicis que va tenir l’autora mentre escrivia el llibre. Ni una paraula que sobri ni que falti. Tanco el llibre i ho entenc.

Entenc perquè va començar a escriure. Entenc perquè vaig començar a escriure. Entenc perquè ella escriu en català.

Entenc per què jo no escric en català?